Quim Monzó: «El borreguisme cultural d'aquest país m'ha atribuït molts fills
que no reconec»
Quan Jordi Pujol va accedir a la presidència de la Generalitat, Quim Monzó ja havia
publicat tres llibres (dos dels quals no vol reeditar) i faltaven vuit mesos perquè
tragués el recull de contes Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury (1980). «La nit
que Pujol va guanyar les primeres eleccions, vaig sentir la notícia per la ràdio,
mentre aparcava el dos cavalls per anar de copes. Tothom deia que aquest
president duraria dos dies perquè les coalicions eren molt febles. Jo he anat
canviant de beguda i de cotxe, i Pujol ha continuat sent-hi». El Fenomen Monzó,
amb majúscules, va arribar el 1989 amb la publicació de la novel·la La magnitud de
la tragèdia i, sobretot, el 1993 amb els relats d'El perquè de tot plegat.
Paral·lelament, el programa Persones humanes de TV3 el convertia en tot un
personatge mediàtic. Deu anys i uns quants llibres després, Pujol plega i Monzó
s'ho mira. «He viscut la fi del pujolisme amb la mateixa mirada prudent i escèptica
amb què en vaig veure l'arribada», diu. Ja no busca aparcament quan va de bars:
«Aviat vaig aprendre que si vas de copes és millor deixar el cotxe a casa i tirar de
taxi». Temps era temps es prenia quinze gintònics en una nit, però la quinina va
estar a punt de deixar-lo sord. Ara opta pel dry martini o pel whisky.
E.P. ¿El conte és, definitivament, el gènere en què se sent més còmode?
Q.M. Tot depèn de com et va la vida, de la situació en què et trobes. També em
sento molt còmode amb el periodisme. A El millor dels mons hi havia tretze relats i
una novel·la. Vaig fent una cosa i l'altra, el que em sembla. Llegeixo més contes
que novel·les, això sí. És molt difícil que una novel·la aconsegueixi mantenir-me
l'atenció fins al final, ha de ser una obra excepcional, o jo he d'estar en les
circumstàncies excepcionals que em permetin seguir-ne el fil amb continuïtat. A una
novel·la li has de dedicar moltes hores al dia per polir-te-la en dos o tres dies. És
evident que escrivint contes em sento molt bé. Però quan tinc prou temps i veig que
la idea es va allargant, en faig una novel·la.
15
E.P. Ho deia Pilar Rahola en un article: «Avui, més que mai, fer creació en
català és un gest de militància, un gest que es castiga amb la indiferència, el
menyspreu dels propis –televisions públiques catalanes incloses...– i sovint la
pura inanició». Hi està d'acord?
Q.M. Sí. Una cosa és la televisió que volia que féssim Alfonso Guerra, aquella tele
antropològica amb sardanes i amb el pa amb tomàquet reconsagrat i portat al límit.
Però una altra cosa és que, per anar de cosmopolites i demostrar que som més
oberts que ningú, qualsevol escriptor de fora tingui la porta més oberta a TV3 i a
Catalunya Ràdio, i als diaris catalans, que no pas els escriptors catalans. Això és
així, i ho hem vist tots els que ens dediquem a aquest ofici. I te'n parlo jo que no
me'n puc queixar. Vist com va tot, tinc una situació bastant privilegiada. Però és
insultant que un escriptor de Lleida que sigui mitjanament conegut ho tingui molt
més cardat que un escriptor de Valladolid per sortir a TV3 o al diari tal. Suposant
que tots dos tinguin el mateix nivell de qualitat i reconeixement públic, al de
Valladolid se li obren les portes de TV3 o del diari tal al cap de cinc minuts. Es dóna
prioritat sempre a allò que els fa quedar cosmopolites. De tant perdre el cul per
demostrar que són cosmopolites demostren que no són més que provincians.
E.P. S'ha dit de vostè que practica una literatura desmitificadora. De què?
Q.M. Sabent que és impossible fugir-ne del tot, intento fugir del lloc comú. Potser
faig una literatura reactiva; no m'acabo de creure res. Però jo no en diria així,
perquè em sembla que això mateix (la idea que jo faig una literatura
desmitificadora) també s'hauria de desmitificar.
E.P. ¿En els seus llibres hi ha molta dosi de banalitat o poca?
Q.M. Què vol dir banalitat en literatura? A què s'aplica? Potser s'aplica amb
banalitat... Una sèrie d'escriptors hem estat lluitant durant molts anys per
aconseguir fer uns llibres de qualitat. Que ara surti gent que diu que també vol la
qualitat em sembla perfecte. Benvinguts al club.
E.P. Quins són els escriptors catalans hereus de Monzó? N'hi ha?
Q.M. Hi va haver una època, durant els 80, en què aquí qualsevol pobre desgraciat
menor de 25 anys que començava a publicar era fill meu. El borreguisme cultural
d'aquest país m'ha atribuït molts fills. Com que no hi ha temps de llegir els llibres,
val més funcionar a base de contracobertes o del que toca dir. Tothom que sortia en
aquella època era fill meu, absolutament tothom, fes contes o no. Jo agafava algun
llibre d'aquests i me'l mirava, i veia que de fills meus en tenien ben poc: eren gent
que, com jo, s'havien dedicat a llegir escriptors d'arreu del món i aprendre de
tothom. Però els periodistes culturals anaven repetint la mateixa cantarella.
E.P. No en reconeix cap, de fill?
Q.M. No, fins que la prova de l'ADN no demostri cap paternitat, no en reconec cap.
No va així la cosa. Era massa fàcil en aquella època adjudicar-me tot el que els
interessava.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada