Comentaris a propòsit de la novel·la de Quim Monzó, La magnitud de la tragèdia És un llibre que en els primers passatges oferix la impressió que hi ha en ell, en la història que es va desenrotllant, quelcom enginyós, imprevisible. Passa que a un mai se li ocorreria endevinar al llegir el títol -La magnitud de la tragèdia- quina és la tragèdia de què es va a tractar en ell: eixa difícil i tan penosa situació de Ramón María i el seu membre. Al llegir-ho ens trobem davant d'una escriptura desproveïda de floritures i davant d'un autor que fa de l'escriptura una oportunitat per a tractar un tema que és tabú, -així almenys en el nostre context cultural-, com és el de la sexualitat, ací en els capítols llegits fins al present, en les experiències de Ramón María tant amb la particular situació que va començar a viure una nit d'embriaguesa al fragor d'una viril preocupació com quan es troba amb els seus amants, i en les d'Ana Francisca, la seua fillastra, per exemple amb Javier Ignacio; i ho fa sense complicar-se, sense demorar-se massa en això. Més que tractar-se d'un llibre de 'denuncia', de posar en la veu de personatges coses que han de ser conegudes, la qual cosa hi ha en ell és l'expressió de coses que estaven prohibides, coses de què no es devia parlar. I no obstant això, no hi ha en el text cap passatge que siga grotesc. Trobem allí experiències sexuals tractades sense embolics. No es tracta tampoc d'un assumpte pornogràfic
Hauríem de preguntar-nos el perquè ens sorprén la rialla quan es mencionen, com passa en el llibre, assumptes referits a la sexualitat; preguntar-nos si eixa rialla és tal vegada la manifestació d'una dificultat cultural, personal que ens habita: sí la sexualitat és un assumpte seriós de la vida humana - i els assumptes seriosos de la vida si bé per principi no exclouen la hilaritat, si exigixen i imposen una certa disposició anímica, intel·lectual, sensible-, per què ens succeïx que a l'hora d'abordar-la, en una conversació per exemple, l'única cosa que se'ns ocorre fer és acudir a l'acudit i a provocar la rialla, quan no callar.
En alguns passatges del text es pot apreciar també quina és la situació de la família en un context com el d'eixa cultura en què pren lloc la història, un tret d'eixe assumpte. Açò, per exemple, es percep si s'atén a la manera com Ana Francisca es referix a sa mare, de la seua vida, de com va ser com’’ la va portar al món’’
La de Monzó, així en este llibre, és una narració realista: és un llibre en què abunden passatges quotidians, casuals, fortuïts. Ens presenta la realitat de tots els dies i com ens succeïx que la seua lectura ens oferix una certa incomoditat, la qual cosa pot arribar a posar de manifest és les nostres possibilitats per a abordar en la lectura i encara més en la conversació una trama com la proposta.
Santiago Gutiérrez G.
