L’udol del griso al caire de les clavegueres

L’udol del griso al caire de les clavegueres
Editada l’any 1976, L’udol del griso al caire de les clavegueres va ser la primera novel·la
de Quim Monzó, l’estètica literària de la qual pertany als anys setanta. Per tal d’introduirvos
en el context de la novel·la, reproduirem unes paraules d’Enric Bou: A L’udol, Monzó
presentava dues posicions en el món, protagonitzades per catalans –rockers i polítics–
instal·lats a Europa: a Londres, el món de la música rock i de la cultura «pop»; i a París,
el món dels joves polititzats, que feia coincidir, naturalment, amb els fets de maig del 68.
La conclusió d’ambdues propostes era el desencís. Hi havia com a rerafons la revolució
clàssica, escenificada a Barcelona.

Fragment :
Així que considero que em cal parlar i contestar que sí, que he fet de corresponsal
bèl·lic, meravellosa feina per a folls / ¿saber que la major part dels corresponsals de
guerra actuals sortim de la revolució del maig del 68? Il·lusions frustrades: desesperança
suïcida? (drama.) Folls que vam intentar fer cinema durant tants anys, nàufrags
per un París gris. I descobrint, un bon dia, que no podia fer-lo, que hi havia alguna cosa
que no rutllava, una impotència ambiental...I sabeu què era el que no rutllava? Res
no rutllava. Vosaltres donaríeu les culpes a la gent, al país estupiditzat. Un matí –i era
un matí: hi petava el sol– m’ho vaig demanar: ¿deu ser aquest país? I vaig continuar
demanant-me coses: quin país? Perquè posats a fer, calia saber de quin país parlava,
jo que era un aiguabarreig de català amb mentalitat parisenca / i semblava com si fos
tot el món que semblava esperar alguna cosa, algun esdeveniment realment
important, a nivell universal. El part del matí / membres d’una raça de folls, arrencats
voluntàriament d’un Occident podrit entre edificis, grisos com els ments d’aquells que
els habiten, com els clatells dels executiu-robots.